Imprimeix

Ser pare separat

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

El trencament d'una parella amb fills és sempre un moment dolorós i difícil per a tots els membres de la família. Superat el primer trasbals, grans i petits s'hauran d'adaptar a la nova situació i redefinir el seu paper dins la família.

 

Afrontar la paternitat després d'un divorci no és gens senzill, sobretot si tenim en compte que és el pare qui generalment queda fora del nucli familiar. El divorci implica una redefinició total d'un mateix com a pare i dels reptes que cal assumir per a conservar o reconstruir la relació amb els fills. En una família intacta, no hi ha cap dubte de quin és el paper del pare, encara que passi molt de temps fora de casa. Però quan només s'és pare "quan toca", aquest pot sentir que la seva posició vers els fills, que semblava inamovible, de cop comença a trontollar.

 

 

Després d'un divorci, alguns pares renuncien a la paternitat (sobretot aquells que es van sentir abandonats pels propis pares). D'altres, es converteixen en pares molt compromesos amb els seus fills.

 

Això no és fàcil. El paper de pare fora de la família intacta implica pèrdues que cal afrontar i acceptar. Per bona que sigui la relació amb la mare, des del mateix moment del divorci s'ha d'assumir que hi ha una bona part de la vida dels fills que el pare es perdrà. Molts pares intenten tenir una relació estreta amb els seus fills i l'únic que aconsegueixen és una sensació de pèrdua, i por que els seus fills els marginin. La seguretat que dóna ser "l'home de la casa" no es pot recrear sent un bon pare en una llar de custòdia compartida o quan els fills estan de visita. Cal ser-ne conscient. Però també cal tenir en compte que els nens els necessiten a tots dos, pare i mare. Encara que el seu dia a dia el visquin amb la mare, necessiten sentir que tenen un pare compromès en la relació parental. La relació amb els fills no depèn del temps que el pare hi passi segons les clàusules del divorci, sinó que es mesura per la intensitat que els fills percebin, pel compromís i pel que el pare pugui aportar a la relació.

 

Sovint els pares separats es poden sentir exclosos en veure que la relació de la mare amb els fills, ja de per sí molt estreta, s'intensifica encara més després del divorci. Si, a més, l'exdona comença una relació amb un altre home i l'inclou dins el nucli familiar, la sensació d'exclusió s'incrementa molt més. Es pot tenir la necessitat de culpar la mare per aquesta sensació d'allunyament dels fills, i això pot tenir com a conseqüència un empitjorament de la relació entre els dos membres de l'exparella i la temptació per part del pare de renunciar a la paternitat, cosa que no beneficia a cap de les parts. Els fills necessiten el pare i això no canviarà mai. Tampoc canvia si els fills tenen un padrastre fantàstic. Els nens mai confonen un  padrastre amb un pare, tenen un lloc específic al seu cor per a cadascú i les seves expectatives són molt diferents.

 

L'edat i el sexe dels fills també és un factor important a tenir en compte. Les noies, sobretot a la preadolescència, necessiten estar amb la mare i posar certa distància amb el pare. Això és normal, i s'ha d'acceptar i respectar sense intentar forçar la situació o viure-ho com un rebuig. Als 17-18 anys, si s'ha sabut portar bé, segurament la filla estarà disposada a reprendre una relació més estreta. En tot moment cal tenir en compte que la relació pare-filla forjarà la imatge dels homes que tindrà la noia. Del pare depèn que aquesta imatge sigui positiva, respectuosa i compromesa.

 

Pels nois de qualsevol edat, el pare és l'exemple a imitar, el model del que significa ser home. Molt més que qualsevol altra figura masculina, incloent-hi el padrastre amb el qual conviuen. Aquest és un bon motiu per no abandonar la funció parental. Tant la seva felicitat present, com la futura, depenen del compromís del pare en la seva educació.

 

Els nens petits necessiten el recolzament de la mare i l'ajuda del pare. A mida que s'acosten a l'adolescència el temps que passen amb els pares es va escurçant, i això s'ha de saber assumir. Però el rol de pare no s'acaba quan els fills arriben a l'edat adulta. Si la relació s'ha portat sempre de forma compromesa i afectuosa, fomentant la confiança,  els fills s'acostaran altre cop als pares quan tinguin els seus propis fills, cercant-hi ajuda i consell.

 

 Mariló Grassot i Paris

Psicòloga

 

 

Articles relacionats:

Ser mare separada

Fills de pares separats (nadons fins a 2 anys)

Fills de pares separats (3-5 anys)