Imprimeix

Articles: Fills de pares separats (3-5 anys)

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

 

A aquesta edat, els nens tenen la impressió que els pares ho poden controlar tot. Aquesta sensació de seguretat es veu amenaçada per la separació, i això els genera molta angoixa: “què passarà amb mi?”, “qui em donarà de menjar?”, qui em cuidarà?”...

 

Dins la seva lògica infantil, un nen pot pensar que si els seus pares s’han abandonat mútuament, també el poden abandonar en ell. Com que molts pares no expliquen als seus fills  la seva decisió de separar-se amb prou antelació, els nens descobreixen de cop que un dels pares ha marxat de casa, per tant és lògic que creguin que l’altre també pot marxar. Per això és important que els nens sàpiguen el que passarà i se’ls comuniqui amb tota seguretat que, tot i que els adults poden abandonar-se un a l’altre, mai mai abandonen els seus fills. Per suposat, cal repeter-li a un nen tantes vegades com faci falta que tots dos pares l’estimen i en seguiran tenint cura.

 

Els nens petits pateixen més que els grans durant la separació, perquè tenen pocs recursos per consolar-se a sí mateixos. Pot ser que tornin a fer la pipa o pateixin altres tipus de regressions, com tornar a fer-se el pipí a sobre, o utilitzar un vocabulari més infantil del que els pertoca per l’edat. Pot ser que es neguin a anar a la guarderia, per por de perdre de vista el pare/mare i no tornar-lo a veure.

 

No és estrany que el nen es consideri culpable del divorci. En aquesta edat encara no són capaços d’entendre les causes impersonals i tampoc entenen que dues persones poden tenir punts de vista diferents. No poden entendre que un fet tan dolorós com un divorci no tingui un culpable. Com que estan acostumats que els renyem quan fan alguna malifeta, per a ells el més senzill és pensar que la culpa del que ha passat és seva. És important tenir present aquesta lògica infantil per poder entendre el dolor i la culpa que està experimentant el nen. Per sort, els nens d’aquesta edat responen ràpidament a tot intent d’apropar-s’hi i consolar-los. Una abraçada ben forta fa maravelles, però cal tenir present que necessitarà la companyia dels pares tant com sigui possible, perquè la por a l’abandonament persistirà durant un temps.

 

Com que a aquesta edat no tenen gaire clars els conceptes de temps i distància, passar una setmana o més sense veure un dels pares per a ells pot ser esgarrifós. Els dóna la impressió que el pare/mare ha desaparescut, i els costa entendre que  només és a uns kilòmetres de distància i que tornarà d’aquí uns dies per veure’ls. El millor és mantenir una rutina de visites a la qual el nen s’anirà acostumant, i també establir una rutina de trucades: trucar cada dia o cada dos dies, sempre a la mateixa hora.

 

És important mantenir totes les rutines que hi havia abans de la separació: portar-los a la mateixa guarderia i anar-los a buscar a l’hora de sempre, o deixar-los amb els avis el mateix dia de la setmana que sempre s’havia fet. Això els dóna seguretat i tranquilitat.

 

A la nit, és important que el pare amb qui estan els nens aquest dia intenti quedar-se a casa. Jugar una estona amb ells abans d’anar a dormir reforçarà els vincles i ajudarà a l’equilibri emocional de tots plegats. Un nen d’aquesta edat pot tenir por a la foscor. Si és el cas, és bo quedar-se amb ell a l’habitació una estoneta més, deixar una llum encesa o fins i tot estirar-se amb ell uns moments fins que recuperi la tranquilitat. No fa cap mal dormir amb un nen espantat durants uns dies, però no és bo prendre-s’ho com un costum. Una de les coses importants per a créixer és aprendre a separar-se dels pares a la nit. També cal tenir en compte que quan el pare/mare reprengui la vida social i comenci a sortir o porti una parella a casa, deixar de cop de dormir amb el nen pot fer que ell ho visqui com un abandonament.

 

Pel que fa a les visites del pare que no té la custòdia, cal tenir present que és un succés de gran importància per als nens. Els primers dies el desplaçament els pot semblar llarg i els pot espantar una mica. Va molt bé que a l’altra casa hi trobin estris i joguines que els siguin familiars, i que es mantinguin horaris semblants als de la casa on els nens viuen habitualment. Com dèiem, la rutina és el que els donarà més tranquilitat i seguretat. No cal dir que el moment de deixar els nens amb l’altre progenitor ha de ser tranquil i sense discussions. El pare que deixa els nens ha de demostrar que desitja que s’ho passin molt bé i que els esperarà amb moltes ganes de tornar-los a veure.

 

El més important si es tenen nens d’aquesta edat és no oblidar mai la por que tenen a l’abandonament. Cal mostrar-los tot l’afecte, mantenir rutines per donar-los el màxim d’estabilitat i no cansar-nos mai de dir-lis que els estimem i que sempre serem al seu costat.

 

 

 Mariló Grassot i Paris

Psicòloga

 

 

Articles relacionats:

Ser mare separada

Ser pare separat

Fills de pares separats (nadons fins a 2 anys)

 

Més informació:

Wallerstein, J. i Blakeslee, S. (2006). Y los niños ¿Qué?: Como guiar a los hijos antes, durante y después del divorcio. Barcelona, Plaza Edición.

 

 

Comentaris   

 
0 #2 www.fachadas- 03-05-2015 10:31
Creo que has aportado una aclaración bastante valiosa.

Gracias! y Felicidades
Citar
 
 
0 #1 lolatoys.com 28-11-2014 05:56
Hello, just wanted to say, I enjoyed this blog post.
It was funny. Keep on posting!
Citar
 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar