Imprimeix

Articles: Fills de pares separats (nadons fins a 2 anys)

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

L'arribada d'un nadó pot afectar profundament la relació de parella. Els pares se senten esgotats física i mentalment, insegurs davant els requeriments del seu fill, i fins i tot es pot percebre el nadó com un rival i una amenaça per al matrimoni. L'arribada d'un nadó pot ser la base d'una major plenitud personal, d'orgull patern i d'un amor més fort i madur de la parella, però també pot propiciar l'esclat de sentiments de rancúnia, ira i, malhauradament, un divorci.

 

Com sempre, els nens han de ser una prioritat en cas de divorci. En el cas d'un nadó, hem de tenir en compte que es troba en el primer esgraó del seu desenvolupament, i necessita generar confiança en tot el que l'envolta: el nadó necessita sentir-se segur, saber que hi ha algú en qui confia molt aprop, que li donarà consol quan ho necessiti i satisfarà les seves necessitats. També és necessari que se li demostri admiració i se li sàpia comunicar que és una personeta important.

 

 

Els nadons i nens fins a 2 anys són especialment sensibles al que passa al seu voltant. Comencen a imitar les expressions dels adults quan tenen 2 mesos. Si la mare està deprimida, el petit ho notarà i mirarà cap una altra banda. Si hi ha un conflicte evident entre els pares, s'angoixarà i plorarà. Pot ser que rebutgi el pit o el biberó, que no dormi i que costi molt de consolar. Els petits que ja caminen pot ser que es tanquin en si mateixos, es donin cops o s'agafin amb força a les cames de la mare.

 

Per a la persona que es fa càrrec del nadó, que sol ser la mare, pot ser una època terrible. Amb els dies ocupada amb els detalls del divorci, i les nits en blanc bressolant i consolant el nadó. Si la mare se sent sola, deprimida i desbordada, hauria de plantejar-se seguir una psicoteràpia. La depressió postpart és un trastorn greu que es pot agreujar encara mes en cas de divorci. La depressió pot ser perjudicial tant per la mare com pel nen, perquè es pot donar el cas que la mare no es vegi capaç de tenir cura del nadó amb la disposició i agilitat necessàries.

 

En aquests casos, el temperament del nadó és el que marca la pauta. Un nen tranquilet podrà dormir i menjar bé, somriurà i continuarà amb el seu desenvolupament sense dificultats. Però si el nadó és més inquiet, no es deixa consolar fàcilment i plora sovint, això provocarà una sensació de desbordament i de desgast en la mare, que no podrà satisfer adequadament les demandes del nadó. Podria donar-se el cas que el seu progrés s'aturés o fins i tot que hi haguessin algunes regressions en el seu desenvolupament. En aquest cas, és important saber demanar ajuda perquè la situació no s'agreugi. Si hi ha alguna tieta o àvia de temperament tranquil disposada a donar un cop de mà, val la pena aprofitar-ho. Moltes mares se senten culpables si no poden tenir cura del seu nadó de la manera que creuen adequada. Però cal tenir en compte que si una mare que gaudeix de l'ajuda del pare pot arribar a sentir-se desbordada, com se sentirà una mare que no només està sola, sinó que a més està passant per un dolorós procés de separació.

 

Pel que fa al pare, és important que no s'allunyi de la vida del petit. Si era un pare molt implicat en la seva cura, ha de seguir estant present en la seva vida. Per molt petita que sigui una criatura, és perfectament capaç de sentir l'absència d'una persona que havia estat present en el seu dia a dia.

 

Darrerament han augmentat els casos de divorci en que es pacta una cutòdia compartida. Sembla que el més important en aquests casos és arribar a un pacte en què es faci una divisió del temps el més cronomètrica possible perquè cadascún dels pares passi exactament els mateixos minuts amb el seu fill. Això pot semblar just de cara als pares (una justícia salomònica més aviat) però no hi ha estudis que demostrin que això sigui beneficiós per al desenvolupament i benestar del fill. De fet, és més aviat al contrari. Hi ha estudis que demostren que els nadons pateixen molt quan hi ha intercanvis de custòdia conflictius i que aquests generen inseguretat i angoixa en el nadó (Judith Salomon, 1998).

 

El més adient en el cas de nens tan petits és que la custòdia se la quedi la persona que fins llavors n'havia tingut cura, generalment la mare, i que el pare tingui totes les facilitats possibles per compartir el màxim de temps amb el nadó. Una bona edat per començar a passar alguna nit a cal pare és a partir dels 2 anys. Per no generar-li inseguretat en aquests moments, és important que els intercanvis de custòdia no siguin sorpressius, i es respectin al màxim les rutines. No cal dir que aquests intercanvis haurien de fer-se de forma amistosa i sense discussions. Llavors el nen podrà disfrutar-ne molt més  i anar casa del pare es convertirà en tot un aconteixement.

 

 

Mariló Grassot Paris

Psicòloga

 

Articles relacionats:

Ser pare separat

Ser mare separada

Com fomentar l'autoestima dels fills

Fills de pares separats (3-5 anys)

 

Més informació:

Wallerstein, J. i Blakeslee, S. (2006). Y los niños ¿Qué?: Como guiar a los hijos antes, durante y después del divorcio. Barcelona, Plaza Edición.