Imprimeix

Articles: Fem prou carícies als fills?

Escrit per Lda. M. Dolors Grassot París el . Publicat a Articles

Una carícia és una demostració d'afecte. En general entenem que una carícia és un acte tàctil (tocar suaument amb la mà una altra persona), però també és qualsevol estímul social dirigit d'una persona a una altra i que reconeix l'existència d'aquesta última.

 

Existeixen les carícies físiques (un petó, un copet a l'espatlla, una abraçada), que són les més potents. També hi ha les carícies verbals (una salutació, una floreta), les escrites (una postal de record) i les gestuals (mirades, somriures, gestos).

 

Poden ser positives (si produeixen emocions o sensacions agradables) o negatives: agressives (si provoquen dolor moral o físic) o de llàstima (afavoreixen la desvalia personal i disminueixen l'autoestima).

 

Tothom necessita ser tocat i reconegut pels altres, des de la infància fins a la vellesa. Però és durant els primers anys de vida quan les carícies tenen una importància cabdal. Quan hi ha carències ambientals importants, com la deprivació maternal, l'abandonament, la falta de contacte físic, etc., hi poden haver reaccions d'ansietat aguda, de necessitat d'amor, de sentiments de tristesa, por... Aquestes emocions són massa grans i intenses per a les possibilitats de control tan immadures que té un nen, i per això poden provocar algun trastorns psicològic, i fins i tot físic.

 

Quan el fetus és dins l'úter matern està en un contacte íntim i total amb la mare, un contacte que abarca tota la seva superfície corporal. En néixer, aquesta intimitat es trenca de forma brusca i definitiva. Des d'aquell moment, és el mateix individu el que haurà de lluitar per buscar, de la millor manera possible, encara que sigui de forma parcial i simbòlica, el restabliment d'aquest ideal: ser abraçats, acaronats, abrigats, alimentats... elogiats, motivats... Fins i tot, si això no és possible, ser agredits o compadits, ja que qualsevol d'aquestes accions és una forma de reconeixement millor que la indiferència.

 

A mesura que el nen creix, la necessitat primària de contacte físic real es modifica i es converteix en necessitat de reconeixement. Un somriure, un senyal d'assentiment, una paraula, un gest... reemplacen les carícies físiques i serveixen per a que la persona se senti reconeguda.

 

Si el nen es troba en un ambient adequat, amb moltes carícies positives i incondicionals, on els pares i la resta del grup familiar té tot el que necessiten tant material com psicològicament, aprendrà a estar bé i sentir-se segur. Aquestes carícies són fonamentals per a l'autoestima i per a la salut mental de l'infant.

 

Però si no rep les carícies que necessita, les buscarà i anticiparà conductes que en el seu ambient siguin susceptibles de premi: serà obedient, respectuós, ordenat... o de la manera que agradi als pares. Així aconseguirà carícies positives, però condicionades al fet que es comporti com els altres esperen, i aprendrà a estar bé només quan realitza el que volen o esperen els altres. Aquestes carícies són molt útils per a l'educació del nen, però s'han d'utilitzar amb moderació i sentit comú.

 

Si amb aquesta conducta adaptativa tampoc aconsegueix les carícies necessàries, el nen anticiparà conductes susceptibles de càstig, i així aconseguirà carícies negatives condicionals que li ofereixen, si més no, un cert reconeixement com a persona.

 

Si aquestes conductes també el porten al fracàs, és possible que emmalalteixi, somatitzant així el seu malestar interior, o pot ser que tingui accidents de manera freqüent. Potser així aconsegueix carícies de llàstima o rebuig. Aprendrà a estar malament perquè és l'única manera d'aconseguir que el tinguin en compte.

 

Aquests comportaments s'aniran repetint, perquè el seu desenvolupament i implantació s'ha fet de forma natural, mitjançant una repetició que acaba creant hàbit. El resultat d'això serà l'establiment d'una forma de ser, d'estar, i de moure's per la vida. D'aquesta manera, en virtut de quines carícies una persona ha rebut durant la infància, es fixarà el procediment per aconseguir-les tota la vida. Canviaran les situacions, les persones, però la necessitat bàsica subjacent i el mecanisme per satisfer-la seran els mateixos.

 

Les conseqüències de no donar als nostres fills les carícies físiques i emocionals adequades són importants i a llarg plaç (potser per tota la seva vida). Val la pena, doncs, observar críticament la nostra actitud cap a ells i corregir-la si veiem que no és la més saludable.

 

 

 

Mariló Grassot i Paris

Psicòloga

 

 

Informació relacionada:

Articles: Com fomentar l'autoestima dels fills

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar